Soc
creient, segons la nomenclatura actual en el món evangèlic, així com en tants
d'altres llocs que a lo millor no tenen res a veure amb la religió.
Creient, perquè un dia vaig descobrir el significat del
que a la Bíblia es publicava, i de qui parlava.
Català de naixement, fill de pares reusencs que varen
patir la guerra de xics, per circumstàncies de feina traslladats a Barcelona,
on vaig néixer. Vaig néixer a casa, sí a casa, ara sona casi a una temeritat ja
que els parts son programats pels pediatres.
Educat
en la "fe catòlica" d'aquella que era sols de diumenges i
d'acompliment dels preceptes sagrats (segons els que vestien de negre de cap a
peus) També educat en una escola particular, als Salesians de Sarrià o
altrament dit del "Santo Angel" ja que a la Vall d’Hebron no hi havia
lloc. Missa mensual i al maig diària ja que era el mes de Maria. Repàs de
mocadors i bates els divendres per las taques de tinta de les plúmules “plumilles”,
capons i estirades de patilles, quins i quants bons records, mare meva,
posteriorment ja res no era igual, cops de regla, cara a la paret, castigats
fora classe, castigats en dissabte, llibretes plenes de copies de frases
llargues.... tota una llista d’educació pràctica diària.
Des de petit i per prescripció mèdica, ja que els meus peus
per sota eren plans, plantilles i altres coses d'aquells temps de ciutat, va
recomanar als pares que em convenia aire de poble i caminar descalç, i així va
ser què juntament amb una altra família, es va llogar en un indret del Penedès
una casa pairal on tot just i cabíem dues famílies de tres membres cadascuna al
començament i després va augmentar en un.
Al cap d’uns anys el meu pare va comprar la casa i des d’ençà
es convertí en el nostre petit refugi del soroll de la ciutat, el meu
alliberament, ja que podia campar a les meves bones idees o no tant bones. Convertint-me
de mica en mica en ajudant de pagès, era una puça agafat al pagès veí, on anava
ell, anava jo, al tros, a la vinya, a l’era, a llaurar amb el machu, al carro i
a mercat amb autocar el dissabte a Vilafranca a vendre gallines i/o conills, ànecs,
ous i a comprar el pa per la setmana i altres coses.
Més
tard em vaig començar a fer representant familiar, representant de la família a
la missa de diumenge, tan va ser així que em vaig convertir juntament amb dos
amics en escolanets del poble, bevent-nos el vi sobrant i els retalls de les hòsties
i les hòsties senceres sobrants.
I d’aquí
el meu interès per conèixer més de les Escriptures, ves per on.
Aquesta
vida també va tenir una repercussió gran a la meva vida, estimar la vida del
camp, la terra, la seva gent, la seva feina. Allà al poble només es posaven les
banderoles de la senyera per Festa Major, i quan jo tenia un 15 o 16 anys ja
vaig posar un pal amb la senyera tot l’any sobre de l’antena de la tele. Molts
em van preguntar si era Festa Major sorneguerament, els deia que si, que això
era Catalunya cada dia.
Avui
la companyia d’aigües em coneixen la casa com la casa de la bandera, no és la
mateixa, ja que al seu dia es va transformar en una estelada com una catedral.
Els xinesos de Vilafranca i els Monjos, s’han fet un fart de vendre estelades
ja que el vent fort me les desgasta en tres o quatre mesos. I per tossuts, jo.
Soc nacionalista,
independentista, republicà i creient baptista, cosa que no està barallada amb
el republicanisme ni la resta de coses que he esmentat, tot te cabuda en el meu
ideari del desig de prosperitat pel què i qui estimo, i ara amb nets encara
més.
Comprenc
els altres nacionalismes i alguns els admiro, gallec, basc, andalús; el que no
puc comprendre ni comparteixo es el nacionalisme excloent que representa
aquesta Espanya perversa, forassenyada i inculta.
Crec
sincerament que el cristianisme ben entès no té individualitats excloents, no
puc comprendre moltes de les declaracions tant dels catòlics com dels
protestants tancats, sense cervell pensant i tancats en sí mateixos i que diuen
que son garants de la veritat, serà la seva, no pas la meva.
Ara,
setembre de 2018 estic indignat, indignat per la manca de solidaritat dels qui
es diuen demòcrates. Indignat per la manca de recolzament en partits que es
diuen progressistes. Indignat per la manca de respecte, educació i solidaritat
dels partits nouvinguts o que simplement han estat imposats des del cop d’Estat
del Caudillo. Indignat per la NO justícia, quan veiem que tant togats i enmedallats, son momes titelles d'un pensament únic i dirigit, o sigui que esperar justícia per part d'ells, res de res.
Com diu un amic al qui segueixo a Twitter; Vualá!. Aquest soc jo, ja una mica entrat en anys però amb l'esperança sencera de que es farà justícia amb Catalunya, no pas la del país, sinó que una de més alta i com diu G. Boye, "ahí lo dejo!"
Si em voleu seguir a Twitter soc @carlespamies
Salut i República!!!!!
